Sense saber ben bé com ha estat, així, de cop i volta, ens vam llevar el 28 de febrer amb un dels comiats més trists i desconcertants que recordo.
Només em quedaran els seus dvds, els texts pomposos i malparladament àcids, i el record que perdurarà sempre a la meva memòria amb aquesta expressió seva als 60 anys.
No cal repetir, després que ho hagin fet moltes persones, entre elles, amics seus, que se'n va un dels grans del teatre, algú que ha estat únic, especial, transgressor, atrevit, alegre, independent, i un llarg etcètera.
Penso que, qui més qui menys, podia saber com era, bàsicament, perquè diuen que ell era així, tal i com es mostrava a tot arreu: a la tele, a la ràdio, al teatre. Si més no, això és el que explica tothom que deia conèixer-lo bé.
Jo no el vaig conèixer en persona, però he d'admetre que va tenir, com en molta altra gent, una certa influència en la meva manera d'entendre la vida, la situació política del país, la meva expressivitat,... No tothom disposa d'aquest poder, per tant, el converteix en algú remarcable, que destaca.
No ho vaig fer en el seu moment, i probablement, arribi una mica massa tard; però no me'n podia estar sense dir-li un: Pepe, ya te vale, mira com m'has (ens has) fet!
