valoració del 1r any de carrera

Començar una carrera als 32 anys acostuma a ser sinònim de "m'hi poso ara perquè m'agrada".
S'entén que, amb la feina que ja tens amb el dia a dia, si comences una carrera, serà perquè et motiva formar-te, i t'interessa allò pel que t'has matriculat i que pagaràs una pasta cada any que podries utilitzar perfectament per passar unes molt bones vacances.
Se't suposa una maduresa i un fer les coses amb sentit i una finalitat perfectament orientada.
Doncs bé, no era el meu cas. Vaig començar Pedagogia perquè no vaig poder entrar en 1a opció a Educació Social, ni a cap de les Educacions Infantils que havia posat en les altres opcions anteriors. El meu objectiu era obtenir una titulació en el menor temps possible -d'aquí a voler accedir a alguna diplomatura=menys anys!-, a fi de continuar progressant, tant a nivell de responsabilitats com econòmicament, en l'àmbit laboral (actualment en el terreny de la disminució psíquica en els adults).

Que poc em pensava, en començar, que acabaria l'any alegrant-me tant d'haver anat a parar, gairebé per accident, a una carrera com aquesta! Que poc m'esperava que em trobés, sense ni buscar-ho, amb allò que realment m'agrada estudiar... aprendre a ensenyar!
I el més gros, és que això ja ho sabia! És a dir, jo ja sabia que a mi m'agrada ensenyar -d'aquí les opcions de magisteri-; i m'encanta estar vinculat a l'àmbit social -i d'aquí la 1a opció-. Però no sabia on ni com ho podria aprendre!

Si sóc totalment sincer, no he estudiat gens -o gairebé gens- fins al moment. Tot el que se m'explica, m'interessa; totes les classes a les que assisteixo, em capten l'atenció i fa que les coses que se m’expliquen se'm quedin soles, sense que jo faci cap esforç, dins del cap; tot el que llegeixo, ho entenc i li trobo molt sentit;... No estic estudiant una carrera, l'estic aprenent!

Lluny del que en un primer moment em podria semblar aquesta assignatura ("amb aquesta sí que em tocarà fer colzes", pensava) m'he trobat amb la -evidentment, molt agradable- sorpresa d'estar interessat en tot moment. Sota el nom de Teoria de l'educació II, impartida per Enric Prats, resulta que s'hi amagaven debats, discussions, actualitat, intercanvi d'opinions, moltíssima informació i -millor encara!- saber on buscar-la,...
Potser no he après "qui va dir tal cosa en tal any", ni "què va passar en tal altre any que va fer que la pedagogia donés un gir de 180º", que és el que m'esperava que seria; però he après què se n'espera de nosaltres, els futurs pedagogs.
He après a entendre el perquè de la formació i l’educació universitària tal i com està plantejada actualment; perquè s'ha arribat on som ara, i d'on es ve i cap on es va.
He après que les coses canvien, que qualsevol individu pot fer que canvïin, i que cal adaptar-se als canvis. Però que, si el canvi ja està decidit... perquè no enfocar-ho positivament?
He après a escoltar més, preguntar millor, analitzar més profundament i valorar amb més esperit crític escoltant els meus companys, preguntant-los, entenent-los i deixant-me ajudar per ells.


Tot això, és clar, no ha sorgit només en el si d'aquesta assignatura; aquest segon semestre ha estat una petita revelació per fer-me entendre el que jo vull fer: no vull aprovar i tenir un títol, vull aprendre. Altres assignatures i professors, afegit al poder entendre cada cop millor el funcionament de la universitat, m'estan fent créixer ràpidament.
Però trobo evident pensar que, tant l'espai de debat com l'haver-se d'espavilar que s'ha originat en aquesta assignatura, m'ha ajudat, i molt, a veure les coses com ho faig ara.

És per això que la valoració que en faig, independentment de la quantitat d'informació que hagi adquirit aquí, per mi, aquesta assignatura té una importància més qualitatativa, doncs m'ha aportat tot un seguit de recursos que penso que em m'ajudaran molt en els meus projectes, tant d'estudis com laborals.

debat sobre la naturalesa humana: genocidi al Tibet

En aquest enllaç hi figura la presentació del vídeo del programa de TV3, "Sense ficció", amb una petita entrevista molt interessant amb el director de la Fundació Casa del Tibet de Barcelona, Thubten Wangchen, que explica com les relacions entre la Xina i el Tibet segueixen tan malmeses tot i els anys que han passat: http://www.tv3.cat/videos/1184269

Es fa difícil, veient aquestes imatges, adoptar una postura neutral i parcial: http://www.tv3.cat/videos/1184549

Hi ha tantes coses de la naturalesa humana que encara no entenc... Que algú m'ho expliqui, si us plau...

inevitablemente Rubianes

Sense saber ben bé com ha estat, així, de cop i volta, ens vam llevar el 28 de febrer amb un dels comiats més trists i desconcertants que recordo.

Només em quedaran els seus dvds, els texts pomposos i malparladament àcids, i el record que perdurarà sempre a la meva memòria amb aquesta expressió seva als 60 anys.

No cal repetir, després que ho hagin fet moltes persones, entre elles, amics seus, que se'n va un dels grans del teatre, algú que ha estat únic, especial, transgressor, atrevit, alegre, independent, i un llarg etcètera.

Penso que, qui més qui menys, podia saber com era, bàsicament, perquè diuen que ell era així, tal i com es mostrava a tot arreu: a la tele, a la ràdio, al teatre. Si més no, això és el que explica tothom que deia conèixer-lo bé.

Jo no el vaig conèixer en persona, però he d'admetre que va tenir, com en molta altra gent, una certa influència en la meva manera d'entendre la vida, la situació política del país, la meva expressivitat,... No tothom disposa d'aquest poder, per tant, el converteix en algú remarcable, que destaca.

No ho vaig fer en el seu moment, i probablement, arribi una mica massa tard; però no me'n podia estar sense dir-li un: Pepe, ya te vale, mira com m'has (ens has) fet!